diumenge, 22 de maig del 2011

Concert Sonocromàtic

Neil Harbisson
Neil Harbisson té acromatòpsia, una deficiència visual que l’obliga a veure el món en blanc i negre. És  el primer cyborg del món reconegut per un govern.
Neil és un artista sonocromàtic irlandés - britànic. Als 21 anys va co-crear i instal·lar-se un eyebord al cap per poder escoltar els colors. 
Gràcies als seus extensos estudis musicals, el 2004 va crear l’Escala Sonocromàtica Pura, una escala basada en la transposició directa de les freqüències de llum a freqüències de so i l’Escala Sonocromàtica Musical, una escala microtonal de 360 notes en una octava basada en al transposició logarítmica de les freqüències d'un cercle cromàtic.   
L'artista i els colors

El passat dimecres 19 de maig a les 19.30h va oferir un concert sonocromàtic al campus de la Comunicació Poble-Nou de la Universitat Pompeu Fabra. 
Va ser la primera mostra en directe de les escales que ha creat l’artista.
Quatre cantants cyborg, Anna Bassas, Agnès Esquerra, Tete Galingou i Júlia Harbisson, van cantar els colors que es projectaven a la pantalla. Aquests rerpresentaven  des de banderes, de molts països fins a cares o tons de veus.
Eyebord creat per Harbisson


 Durant la projecció dels colors, la ballarina Moon Ribas va presentar una coreografia que acompanyava el cant de les cyborg.

diumenge, 15 de maig del 2011

MAIG CORAL 2011

Cartell de la 28ena edició del Maig Coral
Arriba el mes de maig i amb ell una gran cita per a les corals catalanes. Un any més Barcelona ha acollit la 28ena edició del Maig Coral, un cicle coral organitzat per la Federació Catalana d’Entitats Corals i l’Ajuntament de Barcelona. 
Aquesta activitat és de llarga tradició i aquest any l'escenari proposat ha estat l’església de Sant Pere de les Puel·les, al barri de la Rivera.
 
Com diu l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, “la nostra ciutat compta amb una àmplia xarxa d’entitats corals, amb més de cent vint formacions distribuïdes per tot el territori barceloní, que demostra que el cant coral està molt arrelat en la vida dels nostres barris i de la ciutadania”.

Els concerts van començar el 6 de maig amb l’actuació de les corals Sant Ignasi, Orfeó Atlàntida i cor Albada, i el concert de cloenda anirà a càrrec del Cor de cambra Fòrum Vocal el dia 28 de maig al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.


INFORMACIÓ GENERAL

Lloc:
Església de Sant Pere de les Puel·les. Plaça de Sant Pere, s/n.

Preus per concert:
– Entrada general: 8 euros.
– Entrada per a cantaires de la FCEC: 6 euros
(imprescindible presentar el carnet).
– Concert de cloenda: entrada amb invitació.

Venda de localitats:
el mateix dia del concert, a l’església de Sant Pere de les Puel·les.

Informació:
Federació Catalana d’Entitats Corals
Demarcació del Barcelonès
Via Laietana 54, 2n pis, despatx 213 - 08003 Barcelona
Telf. 93 268 06 68
www.fcec.cat
C/e: barcelones@fcec.cat

dissabte, 7 de maig del 2011

LA GUERRA DEL FUTBOL


Finalment, les dues nacions van signar el Tractat General de Pau a Lima, Perú el 30 d'octubre de 1980 pel qual la disputa fronterera es resoldria en la Cort Internacional de Justícia.
Imatge del partit entre Hondures i El Salvador
La Guerra del Futbol, també coneguda com la Guerra de les 100 hores, va ser anomenada així perquè el pretext per iniciar-se van ser els incidents derivats d'un partit de futbol que va enfrontar les seleccions nacionals d'Hondures i El Salvador. Va ser popularment batejada així pel fet que durant un partit de les eliminatòries a la Copa del Món de Futbol de 1970 entre Hondures i El Salvador es van evidenciar les tensions polítiques entre aquests dos països que finalment els van portar a un conflicte armat. Va ser una guerra breu (va durar només 6 dies) entre El Salvador i Hondures el 1969.


El 1969 es va produir  la invasió del sud d'Hondures per l'Exèrcit i l'Aviació salvadorenca. Aquest conflicte tenia el seu origen en la dècada de 1920, quan milers de salvadorencs emigrar a Hondures a la recerca de millorar les seves condicions de vida. A finals de la dècada de 1960, el govern hondureny estava sota pressió d'organitzacions populars demandant una reforma agrària. A la comunitat salvadorenca, que sobrepassava els 3.000, li van ser confiscats negocis i propietats. Això va generar un clima de violència contra els salvadorencs, amb l'aprovació del govern de López Arellano. El Salvador va prendre acció i el 14 juliol 1969 va envair Hondures.

Fonts estimen que en aquesta guerra van morir més de 2.000 persones. La guerra va ser etiquetada per Richard Kapuscinsky com la "Guerra del Futbol", ja que el seu inici va coincidir amb una escaramussa generada entre els seguidors de les seleccions dels dos països després de la tercera trobada del campionat per l'eliminació cap a la Copa del Món 1970.


Imatge del conflicte entre els dos països

Els mitjans de comunicació d'ambdós països van jugar un rol important, encoratjant l'odi entre hondurenys i salvadorencs. Els conservadors en el poder a El Salvador temien que més pagesos implicarien més pressions a redistribuir la terra a El Salvador, raó per la qual van decidir intervenir militarment a Hondures.



El 14 de juliol de 1969, l'exèrcit salvadorenc va llançar un atac contra Hondures i va aconseguir apropar-se a la capital hondurenya Tegucigalpa. L'Organització d'Estats Americans va negociar un alto el foc que va entrar en vigor el 20 de juliol. Les tropes salvadorenques es van retirar a principis d'agost.

diumenge, 1 de maig del 2011

J.S. BACH BWV 131 "Ays der Tiefen rufe ich, Herr, zu dir"


Programa del concert

La coral Sinera dels Lluïsos de Gràcia va oferir el passat dissabte 2 d’abril la cantata BWV 131 de J.S. Bach. El concert va ser a l’Església dels Caputxins de Sarrià a les 19 de la tarda.
El cor ja havia estrenat la cantata el divendres 25 de març i es tornava a oferir també el diumenge 3 d’abril a l’Església de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a les 12h.
BWV 131 és una cantata sagrada composada per l’alemany Johann Sebastian Bach entre el 1707 i el 1708 a Mühlhausen. Està classificada entre les primeres cantates escrites pel músic.
Bach va musicar el Salm 130. El va dividir en 5 passatges, la música dels quals és clarament identificable amb cada tema del text del Salm, que són els següents:

J.S. Bach

1.       Simfonia i Cor: Ays der Tiefen rufe ich, Herr, zu dir (Des de l’abisme et crido, Senyor)
2.       Arioso (baix) amb coral (sopranos): So du willst, Herr, Sünde zurechnen, Herr, wer wird bestehen ? (Si teníeu en compte els pecats, Senyor, qui es podria sostenir?)
3.       Cor: Ich harre des Herrn, meine Seele harret, und ich hoffe auf sein Wort (Espero Senyor, la meva ànima hi espera i confio en la seva paraula).
4.       Ària (tenor) amb coral (contralts): Meine Seele wartet auf den Herrn von einer Morgenwache bis zu der andern (La meva ànima espera en el Senyor, des de la vetlla del matí fins l’endemà).
5.       Cor: Israel hoffe auf den Herrn; denn bei dem Herrn ist die Gnade und viel Erlösung bei ihm (Israel, confia en el Senyor, perquè en el Senyor hi ha la misericòrdia i la redempció generosa).
Cal destacar l’actuació brillant del cor jove Sinera, del seu director Pau Jorquera i dels solistes Pablo Larraz (tenor) i Josep Ramon Olivé (baix).

divendres, 22 d’abril del 2011

40 El Musical

Cartell promocional de l'espectacle

Qui no pateixi la crisi pot malgastar els diners anant a veure coses com 40 El Musical. Qui tingui vergonya (com jo) de dir que ha anat a veure aquest espectacle (en el sentit més ridícul del mot) no cal que ho digui; tots tenim secrets, penes i vergonyes.
40 El Musical: un exitàs que encara no entenc. Un divertimento que segons la premsa han vist 250.000 persones a Madrid, al Teatre Rialto. A Barcelona encara està en cartellera, però esperem que els resultats siguin més esperançadors.
Queda clar que en aquest país no en sabem de fer musicals. Queda clar que la cultura musical la tenim ben enterrada. Ens queda a anys llum el Mamma Mia! de Catherine Johnson i ABBA. Ara tenim la sort de comptar amb Naím i Gisela. Sí, sí, els d’Operación Triunfo. Vet aquí l’èxit de la producció!

Una imatge de 40 El Musical

Una DJ estupenda anima el públic minuts abans de començar l’espectacle. Homes i dones amb l’arròs ben passat movent l’esquelet al pati de butaques. Tot un paisatge. I seguidament «Las canciones de tu vida se suben al escenario» tal com diu el cartell promocional de l’espectacle. Si? Segur? El que deia, amarga cultura musical.
L’argument, el típic: un grup d’amics obligats a enfrontar-se a les seves vides i als seus conflictes, assumir que ja no són adolescents i que han d’escollir el seu camí (i per això cantem, esclar). El protagonista del musical inicia un ràdioblog a Internet en el qual es dedica a explicar les intimitats dels seus amics: un triangle amorós, enveja , amistat, traïció, etc. cada tema lligat amb una cançó.

Si tenim una declaració d’amor, els enamorats canten Boi per tu. I així anar fent. I permeteu-me acabar amb l’únic elogi merescut: de 13 actors i 19 ballarins només un professional com Déu mana, el de les llums. Bona feina
El gust final: amarg. Un capítol de Tom i Jerry hagués sigut molt més interessant.

diumenge, 17 d’abril del 2011

'L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià' la nova exposició de La Pedrera

Una de les peces amb més èxit de la mostra.
Mona Hatoum (2002) Grater Divide
Del 15 de març al 26 de juny es pot visitar gratuïtament a La Pedrera l’exposició L’art del menjar .De la natura morta a Ferran Adrià d’Obra Social de CatalunyaCaixa. La mostra és un acostament a la relació que l’art i el menjar han mantingut al llarg de la història moderna.

A través de 130 obres de 76 artistes, L’art del menjar ofereix una àmplia visió de la relació tan intensa que l'art i el menjar mantenen des dels orígens i la consolidació del gènere de la «natura morta» al segle XVII, fins als nostres dies.


L’exposició documenta projectes significatius en l’àmbit de la performance i altres procediments, com la instal·lació o el vídeo, que ens situen directament en la gastronomia com una forma d’art. La proposta posa també l’accent en els artistes cuiners que als anys 70 van radicalitzar els seus plantejaments i van postular l’activitat del restaurant com a fet artístic; per exemple, Spoerri amb el Restaurant Spoerri a Düsseldorf, o a Nova York el restaurant Food de Gordon Matta-Clark i El Internacional de Miralda.

Jana Sterbak (1996): Chair Apollinaire
Per últim, seguint aquesta línia d’investigació, l’exposició també vol reivindicar, a través de la figura excepcional de Ferran Adrià, la gastronomia en la seva concepció radical i experimental, considerant-la com una acció creativa amb uns codis i procediments definits. La gastronomia com a composició, la gastronomia com a provocació, la gastronomia com a pensament.

Hi ha un seguit d’activitats paral·leles a l’exposició que giren al voltant del menjar i l’art com conferències, concerts o activitats sensorials.
La propera exposició que ens oferirà l’Obra Social de CatalunyaCaixa a La Pedrera serà del 19 de juliol al 25 de setembre de 2011 amb el fotògraf català Francesc Català-Roca com a protagonista.

diumenge, 10 d’abril del 2011

L’islam explicat als nostres fills, Tahar Ben Jelloun


Ben Jelloun, Tahar: L'islam explicat als nostres fills.

El prestigiós narrador marroquí Tahar Ben Jelloun (Fes, 1944), premi Goncourt i autor d’una extensa obra assagística i novel·lística, amb catorze llibres traduïts al català, presenta una lúcida aproximació al món de l’Islam amb L’islam explicat als nostres fills (La Magrana-RBA).
La contraportada de la publicació ja ens deixa entreveure una lectura interessant i obligada per tot periodista.
“L’onze de setembre del 2001 un atemptat colpeix el món occidental. Dos avions s’estavellen contra les Torres Bessones a Manhattan; Amèrica està trastornada; els mitjans de comunicació no paren de repetir imatges de guerra; la por a un altre atac terrorista es propaga; tots els àrabs esdevenen sospitosos. És en aquest escenari que neix la conversa entre Tahar Ben Jelloun i la seva filla de deu anys, que es troba a disgust amb els seus iguals, amb els seus propis orígens musulmans, davant duna televisió que continua dient que «els musulmans són tots dolents».Ben Jelloun explica, amb simplicitat però fugint de qualsevol simplificació, què és l’Islam, quina és la diferència entre àrabs i musulmans, què és el fanatisme, què és el terrorisme, quin espai té la tolerància al món àrab, quines lliçons ha donat al món occidental... tot de preguntes plantejades per la seva filla i altres nens”.
Vaig començar llegint aquest llibre per una qüestió purament puntual. Buscava informació. Havia de fer una entrevista en profunditat sobre un tema d’actualitat per una assignatura de la universitat. El tema del fanatisme religiós sempre m’havia cridat l’atenció. Buscava informació i em va arribar a les mans aquest llibre. En un primer moment, se’l pot anomenar llibre, però després, és gairebé obligatori denominar-lo manual; manual que tot periodista s’hauria de llegir.
De la manera més senzilla, l’escriptor explica quins són els orígens de l’Islam, d’aquesta religió que tanta por fa al món occidental. Explica com ha evolucionat la religió, i com ho ha fet l’islamisme en relació a la resta del món. Explica com hem arribat al moment actual, en aquest punt on tot és crispació, on tot és guerra, on assenyalem a l’islamisme amb el dit i no ens sentim culpables.

LA FRASE DE L’AUTOR
“No me’n refio gens de la globalització, perquè per a mi és sinònim d’americanització, el poder del fort contra el feble. I em fa por”.

Penso que és un doctorat que tothom qui vol opinar sobre el món, la concepció i la cultura musulmana ha de llegir perquè explica més del que a alguns els interessa que la gent sàpiga, explica més del que els mitjans de comunicació sempre han explicat.
M’agradaria deixar aquí una pregunta que el diari AVUI li feia a l’autor el 14 de març de 2002 que resumeix l’objectiu (molt interessant, per cert) pel qual està escrit el llibre.

"L’islam explicat als nostres fills era un llibre urgent?
Totalment. El vaig començar a escriure el 12 de setembre al matí, perquè calia rectificar urgentment els prejudicis i els errors sobre l’Islam dels mitjans de comunicació i de la gent en general. De fet, aquest llibre l’he escrit sobretot en tant que pare de família. Quan vaig sentir els comentaris que feien els meus fills sobre els atemptats em vaig dir que calia rectificar les coses, que era indispensable recordar- los què és l’Islam. El cas és que el vaig començar a escriure l’endemà de l’11 de setembre, llegint i rellegint molts llibres, estudiant amb profunditat l’Alcorà. Al final hi he estat treballant intensament durant tres mesos. És un llibre pedagògic, clar i senzill, per explicar als nens què és l’Islam".

diumenge, 3 d’abril del 2011

FRANSIS PICABIA i 391

Francis Picabia
Francis Picabia, el primer artista que parla de revista de tendències, va ser un avantguardista francès, nascut a París l’any 1879. Va treballar en gairebé tots els estils contemporanis més destacats com l'impressionisme, el cubisme, el dadaisme, el surrealisme i l'art abstracte. Després d’estudiar a l’École des Beaux-Arts i a l'École des Arts Décoratifs de França i de rebre fortes influències impressionistes va entrar en contacte amb el moviment dadaista, disciplina pel qual se’l coneix més. Va ser l’any 1913 en un viatge als Estats Units on va conèixer el fotògraf Alfred Stieglitz i el grup dadà americà. A Barcelona, ​​va publicar el primer número de la seva revista dadaista 291 (1916) comptant amb col·laboradors com Apollinaire, Tzara (considerat l’emblema del dadaisme) Man Ray i Arp. Després de passar una etapa a la Costa Blava amb una forta presència surrealista en la seva obra, torna a París i crea amb André Breton la revista 391 que juntament amb la revista Dadá va ser la més important del moviment dadaista.
Revista 391. Font: Biblioteca de Catalunya

Picabia no va mantenir contacte amb l'avantguarda catalana però sí amb Josep Dalmau, que va editar la revista 391, fundada per l’artista francès el 1917.
Francis Picabia va morir l’any 1953.






LA REVISTA 391
Portada del número 1 de la revista 391
Font: Biblioteca Jacques Doucet
El format, la concepció i la tipografia deuen molt a la revista 291, editada per Stieglitz i en la qual hi va col·laborar Picabia. però els objectius de la revista 391 són uns altres: el to nihilista, fred, irònic i destructor són pròpiament dadaistes. La revista es va publicar entre 1917 i 1924, a Barcelona, ​​Nova York, Zuric i París, i hi van col·laborar, entre altres, Marcel Duchamp, Tritó Tzara, Man Ray i Jean Cocteau.
El primer número va aparèixer el 25 de gener de l’any 1917, sis mesos abans del naixement de la revista Dadá. 391, que va arribar a una virulència extrema, tenia 19 números. L’últim coincideix amb l’aparició del surrealisme, l’any 1924.





PER SABER-NE MÉS...
El dadaisme és un moviment cultural que va sorgir el 1916 al Cabaret Voltaire a Zuric, Suïssa. Va ser proposat per Hugo Ball, escriptor dels primers textos dadà, posteriorment, es va unir Tristan Tzara que arribaria a ser l'emblema del dadaisme.
Una característica fonamental del dadaisme és l'oposició al concepte de raó instaurat pel Positivisme. Dadà es va caracteritzar per revelar-se en contra de les convencions literàries i artístiques i, especialment, per burlar-se de l'artista burgès i del seu art.


divendres, 25 de març del 2011

Carles Pastrana: “El que es tasta d'un vi és l’etiqueta”


Carles Pastrana va arribar l’any 1979 a la comarca del Priorat quan encara era un racó de món desconegut i on la terra encara estava poc valorada. Ell i la seva dona, Mariona, van treballar de valent per aixecar el que ara és un dels emplaçaments més importants i coneguts per produir bon vi. La transformació que ha patit la comarca del Priorat es concreta en 180 cellers i la feina de la parella es reconeix per tenir un dels vins, Clos de l’Obac, situat al top de les guies i revistes més influents de tot el món.

Exemplar del vi propietat de Carles Pastrana
Tot i així, el periodista i vinater, Carles Pastrana, lamenta que en la indústria del vi hi falti un codi per referir-nos a tot allò que es pot dir sobre un vi, sobre una firma en concret, sobre un gust, una olor, etc. I és que diu l’expert que els sentits de l’olfacte i el gust són molt subjectius; tant que, per una persona un vi determinat pot tenir gust de fruites del bosc i per una altra només fer-li recordar el gust de les maduixes.

Sí que és cert que es pot traçar una línia per definir quin vi és bo i quin és dolent, però qui té la potestat d’opinar o afirmar quelcom sobre un vi? O, encara més, qui té la potestat de publicar qualsevol escrit, crítica o opinió sobre un vi? Per tant, existeix el periodisme del vi, si entenem periodisme com informació estricta i contrastada? Algú pot contrastar si realment aquell vi té gust a fruites del bosc o bé a maduixes?
Arribats a aquest punt veiem com es dibuixa un debat molt interessant al voltant del vi i totes les opinions que es poden publicar sobre aquest terreny tan subjectiu. Debat que continuarà obert fins que, segons Pastrana, algú intenti trobar una nova forma per fer periodisme del vi. Es podria començar per establir un codi que regularitzi el llenguatge vinater?


La inexistència d’un codi per referir-nos als vins, als gustos i les sensacions que aquests ens transmeten dificulta encara més la ja complexa indústria dels vins.  Avui a CULTURA en xarxa intentarem fer-ne quatre apunts i, en la mesura que puguem, treure’n aigua clara.

dijous, 24 de març del 2011

CULTURA POPULAR O ANACRONISME?

Ball de cintes
Avui CULTURA en xarxa dóna paper i ploma a la cultura popular i tradicional.
Ens oblidem molts cops de la cultura tradicional o fem veure que no la veiem. No interessa o potser la gent no sap ben bé què és? O, potser sona massa arcaic parlar d’aquesta cultura? La cultura popular i tradicional no és la que ens ha precedit, no és un anacronisme; és una cultura viva que encara avui ens acompanya.
Hi ha molta gent interessada en aquest món de la popularitat i la tradicionalitat, hi ha mil projectes engegats per fer rodar aquesta cultura, mil cervells pensants en com fer-la arribar a més gent,  en com conservar-la i sobretot, en com fer-ne una cultura de qualitat.
Nens ballant
Al programa de ràdio per Internet sobre cultura popular on col·laboro vam parlar sobre un projecte molt interessant que demostra que la cultura popular i tradicional va més enllà de la concepció antiga i limitada que molt sovint se li atribueix.
Es tracta d’un web dedicat a la dansa d’arrel tradicional.
ENDANSA (http://endansa.tv/) és un projecte de l’Associació per la Innovació a la Cultura Catalana, una entitat sense ànim de lucre creada a la Garrotxa l’any 2007 a iniciativa d’un grup d’associacions i empreses culturals de les comarques gironines. Inicien aquest projecte el Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny, Zeba Produccions, Quimera Solucions Visuals i La Caraba Produccions - Serveis a la cultura.
ENDANSA té com a objectiu desenvolupar noves tecnologies i plataformes de difusió i promoció de la dansa d’arrel tradicional.
Portal web ENDANSA
El projecte treballa en dues direccions: d’una banda, amb la creació de la web ENDANSA, el Portal de la dansa d’arrel tradicional es crea una plataforma que emet informació, esdeveniments i continguts culturals, educatius, divulgatius, etc.
Una plataforma per a grups i associacions que tinguin inquietuds i projectes per compartir. Tots els grups o formacions que ho desitgin poden registrar-se com a usuari i penjar els seus vídeos o emetre en directe les seves propostes.
D’altra banda, el projecte ENDANSA no només pretén ser un aparador de la dansa, sinó facilitar als diferents agents la implantació de noves tecnologies en les seves creacions o manifestacions culturals. I també en la seva difusió, facilitant enregistraments, clips, etc.


Portal web ENDANSA

A part d’aquestes possibilitats participatives, al portal hi trobareu el programa Endansa – el món de la dansa d’arrel tradicional, tretze capítols de dotze minuts que repassen diferents aspectes de la nostra dansa d’arrel, amb molta informació i entrevistes als protagonistes. Hi ha tres capítols dedicats al món dels esbarts, un programa dedicat a la història de l’Esbart Verdaguer o monogràfics sobre La Patum o les Danses de l’Ebre, o sobre diferents Festivals com la Fira Mediterrània, el Dansàneu o el mateix Festival Ésdansa, per posar només alguns exemples.

dimarts, 15 de març del 2011

EL COR ALBADA A L’APOLO

Cartell promocional del concert

Si l’any passat ens vam atrevir amb música Pop a la Sala Luz de Gas, aquest any: jazz.
El cor Albada de l’Agrupació Cor Madrigal vam oferir el passat 6 de febrer de 2010 a la Sala Apolo de Barcelona “Acords de Jazz”, un espectacle de música jazz.

Sota la direcció de Pablo Larraz, el concert combinava veu i coreografia tot commemorant les peces de jazz més escoltades. L’art de la música realitzat de la mà del trio de jazz “Jazztrik”, Raúl Patiño (teclat), Martí Soler (bateria) i Miguel Ángel Cordero(contrabaix).


Èxit total. La Sala Apolo plena (es van vendre 650 entrades) desprenia una energia desbordant tant pels cantaries com pel públic. En aquest enllaç hi trobareu alguns vídeos perquè en pugeu fer un petit tast.
http://www.agrupaciocormadrigal.org/albada/multimedia/acords-de-jazz-take-the-a-train

El repertori que es va cantar:
Suite de Duke Ellington                                             
Duke Ellignton
 -Take the “A” train
-Satin doll
-Lush life
-Perdido
I’m in the mood for love (tema instrumental)     
Jimmy McHugh / Dorothy Fiels
That lonesome road                                                  
James Taylor
Blue Moon                                                                   
Richard Rodgers / Lorenz Hart
Funky in F (tema instrumental)                                
Raúl Patiño    
Embraceable you                                                        
George Gershwin / Ira Gershwin
Java-Jive                                                                      
Ben Oakland / Jens Dalsgard
It ain’t necessarily (tema instrumental)                
George Gershwin / Ira Gershwin
Summer time                                                              
George Gershwin / Du Bose and Dortohty 
In the mood                                                                
Joe Garland

El cor Albada a l'Apolo
                            
EL COR ALBADA ÉS…
El Cor Albada (http://www.agrupaciocormadrigal.org/albada/) és una secció de l’Agrupació Cor Madrigal. Va cantar per primera vegada en públic el 17 de desembre de 1967. Actualment, el cor el formen uns 50 joves entre 16 i 25 anys sota la direcció de Pablo Larraz.


I properament...

-Data: divendres 06 maig de 2011 a les 21:00
-Lloc: Pl. Sant Felip Neri, s/n
-Adreça: Oratori de l'Església de Sant Felip Neri, Barcelona
-Preu: entrada lliure
-Data: dissabte 04 juny de 2011 a les 21:00
-Lloc: Església de Santa Maria de Gràcia
-Adreça: C/Gràcia 3-5, Barcelona
-Preu: 10€ aprox.


Per últim us deixo l'aparició del cor al programa d'Andreu Buenafuente.