40 El Musical

Cartell promocional de l'espectacle

Qui no pateixi la crisi pot malgastar els diners anant a veure coses com 40 El Musical. Qui tingui vergonya (com jo) de dir que ha anat a veure aquest espectacle (en el sentit més ridícul del mot) no cal que ho digui; tots tenim secrets, penes i vergonyes.

40 El Musical: un exitàs que encara no entenc. Un divertimento que segons la premsa han vist 250.000 persones a Madrid, al Teatre Rialto. A Barcelona encara està en cartellera, però esperem que els resultats siguin més esperançadors.

Queda clar que en aquest país no en sabem de fer musicals. Queda clar que la cultura musical la tenim ben enterrada. Ens queda a anys llum el Mamma Mia! de Catherine Johnson i ABBA. Ara tenim la sort de comptar amb Naím i Gisela. Sí, sí, els d’Operación Triunfo. Vet aquí l’èxit de la producció!



Una imatge de 40 El Musical



Una DJ estupenda anima el públic minuts abans de començar l’espectacle. Homes i dones amb l’arròs ben passat movent l’esquelet al pati de butaques. Tot un paisatge. I seguidament «Las canciones de tu vida se suben al escenario» tal com diu el cartell promocional de l’espectacle. Si? Segur? El que deia, amarga cultura musical.

L’argument, el típic: un grup d’amics obligats a enfrontar-se a les seves vides i als seus conflictes, assumir que ja no són adolescents i que han d’escollir el seu camí (i per això cantem, esclar). El protagonista del musical inicia un ràdioblog a Internet en el qual es dedica a explicar les intimitats dels seus amics: un triangle amorós, enveja , amistat, traïció, etc. cada tema lligat amb una cançó.

Si tenim una declaració d’amor, els enamorats canten Boi per tu. I així anar fent. I permeteu-me acabar amb l’únic elogi merescut: de 13 actors i 19 ballarins només un professional com Déu mana, el de les llums. Bona feina

El gust final: amarg. Un capítol de Tom i Jerry hagués sigut molt més interessant.

'L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià' la nova exposició de La Pedrera

Una de les peces amb més èxit de la mostra.
Mona Hatoum (2002) Grater Divide

Del 15 de març al 26 de juny es pot visitar gratuïtament a La Pedrera l’exposició L’art del menjar .De la natura morta a Ferran Adrià d’Obra Social de CatalunyaCaixa. La mostra és un acostament a la relació que l’art i el menjar han mantingut al llarg de la història moderna.

A través de 130 obres de 76 artistes, L’art del menjar ofereix una àmplia visió de la relació tan intensa que l'art i el menjar mantenen des dels orígens i la consolidació del gènere de la «natura morta» al segle XVII, fins als nostres dies.

L’exposició documenta projectes significatius en l’àmbit de la performance i altres procediments, com la instal·lació o el vídeo, que ens situen directament en la gastronomia com una forma d’art. La proposta posa també l’accent en els artistes cuiners que als anys 70 van radicalitzar els seus plantejaments i van postular l’activitat del restaurant com a fet artístic; per exemple, Spoerri amb el Restaurant Spoerri a Düsseldorf, o a Nova York el restaurant Food de Gordon Matta-Clark i El Internacional de Miralda.

Jana Sterbak (1996): Chair Apollinaire

Per últim, seguint aquesta línia d’investigació, l’exposició també vol reivindicar, a través de la figura excepcional de Ferran Adrià, la gastronomia en la seva concepció radical i experimental, considerant-la com una acció creativa amb uns codis i procediments definits. La gastronomia com a composició, la gastronomia com a provocació, la gastronomia com a pensament.

Hi ha un seguit d’activitats paral·leles a l’exposició que giren al voltant del menjar i l’art com conferències, concerts o activitats sensorials.

La propera exposició que ens oferirà l’Obra Social de CatalunyaCaixa a La Pedrera serà del 19 de juliol al 25 de setembre de 2011 amb el fotògraf català Francesc Català-Roca com a protagonista.

L’islam explicat als nostres fills, Tahar Ben Jelloun



Ben Jelloun, Tahar: L'islam explicat als nostres fills.



El prestigiós narrador marroquí Tahar Ben Jelloun (Fes, 1944), premi Goncourt i autor d’una extensa obra assagística i novel·lística, amb catorze llibres traduïts al català, presenta una lúcida aproximació al món de l’Islam amb L’islam explicat als nostres fills (La Magrana-RBA).

La contraportada de la publicació ja ens deixa entreveure una lectura interessant i obligada per tot periodista.

“L’onze de setembre del 2001 un atemptat colpeix el món occidental. Dos avions s’estavellen contra les Torres Bessones a Manhattan; Amèrica està trastornada; els mitjans de comunicació no paren de repetir imatges de guerra; la por a un altre atac terrorista es propaga; tots els àrabs esdevenen sospitosos. És en aquest escenari que neix la conversa entre Tahar Ben Jelloun i la seva filla de deu anys, que es troba a disgust amb els seus iguals, amb els seus propis orígens musulmans, davant duna televisió que continua dient que «els musulmans són tots dolents».Ben Jelloun explica, amb simplicitat però fugint de qualsevol simplificació, què és l’Islam, quina és la diferència entre àrabs i musulmans, què és el fanatisme, què és el terrorisme, quin espai té la tolerància al món àrab, quines lliçons ha donat al món occidental... tot de preguntes plantejades per la seva filla i altres nens”.

Vaig començar llegint aquest llibre per una qüestió purament puntual. Buscava informació. Havia de fer una entrevista en profunditat sobre un tema d’actualitat per una assignatura de la universitat. El tema del fanatisme religiós sempre m’havia cridat l’atenció. Buscava informació i em va arribar a les mans aquest llibre. En un primer moment, se’l pot anomenar llibre, però després, és gairebé obligatori denominar-lo manual; manual que tot periodista s’hauria de llegir.

De la manera més senzilla, l’escriptor explica quins són els orígens de l’Islam, d’aquesta religió que tanta por fa al món occidental. Explica com ha evolucionat la religió, i com ho ha fet l’islamisme en relació a la resta del món. Explica com hem arribat al moment actual, en aquest punt on tot és crispació, on tot és guerra, on assenyalem a l’islamisme amb el dit i no ens sentim culpables.

LA FRASE DE L’AUTOR
“No me’n refio gens de la globalització, perquè per a mi és sinònim d’americanització, el poder del fort contra el feble. I em fa por”.

Penso que és un doctorat que tothom qui vol opinar sobre el món, la concepció i la cultura musulmana ha de llegir perquè explica més del que a alguns els interessa que la gent sàpiga, explica més del que els mitjans de comunicació sempre han explicat.

M’agradaria deixar aquí una pregunta que el diari AVUI li feia a l’autor el 14 de març de 2002 que resumeix l’objectiu (molt interessant, per cert) pel qual està escrit el llibre.

"L’islam explicat als nostres fills era un llibre urgent?

Totalment. El vaig començar a escriure el 12 de setembre al matí, perquè calia rectificar urgentment els prejudicis i els errors sobre l’Islam dels mitjans de comunicació i de la gent en general. De fet, aquest llibre l’he escrit sobretot en tant que pare de família. Quan vaig sentir els comentaris que feien els meus fills sobre els atemptats em vaig dir que calia rectificar les coses, que era indispensable recordar- los què és l’Islam. El cas és que el vaig començar a escriure l’endemà de l’11 de setembre, llegint i rellegint molts llibres, estudiant amb profunditat l’Alcorà. Al final hi he estat treballant intensament durant tres mesos. És un llibre pedagògic, clar i senzill, per explicar als nens què és l’Islam".

FRANSIS PICABIA i 391

Francis Picabia

Francis Picabia, el primer artista que parla de revista de tendències, va ser un avantguardista francès, nascut a París l’any 1879. Va treballar en gairebé tots els estils contemporanis més destacats com l'impressionisme, el cubisme, el dadaisme, el surrealisme i l'art abstracte. Després d’estudiar a l’École des Beaux-Arts i a l'École des Arts Décoratifs de França i de rebre fortes influències impressionistes va entrar en contacte amb el moviment dadaista, disciplina pel qual se’l coneix més. Va ser l’any 1913 en un viatge als Estats Units on va conèixer el fotògraf Alfred Stieglitz i el grup dadà americà. A Barcelona, ​​va publicar el primer número de la seva revista dadaista 291 (1916) comptant amb col·laboradors com Apollinaire, Tzara (considerat l’emblema del dadaisme) Man Ray i Arp. Després de passar una etapa a la Costa Blava amb una forta presència surrealista en la seva obra, torna a París i crea amb André Breton la revista 391 que juntament amb la revista Dadá va ser la més important del moviment dadaista.

Revista 391. Font: Biblioteca de Catalunya

Picabia no va mantenir contacte amb l'avantguarda catalana però sí amb Josep Dalmau, que va editar la revista 391, fundada per l’artista francès el 1917.

Francis Picabia va morir l’any 1953.



LA REVISTA 391

Portada del número 1 de la revista 391
Font: Biblioteca Jacques Doucet

El format, la concepció i la tipografia deuen molt a la revista 291, editada per Stieglitz i en la qual hi va col·laborar Picabia. però els objectius de la revista 391 són uns altres: el to nihilista, fred, irònic i destructor són pròpiament dadaistes. La revista es va publicar entre 1917 i 1924, a Barcelona, ​​Nova York, Zuric i París, i hi van col·laborar, entre altres, Marcel Duchamp, Tritó Tzara, Man Ray i Jean Cocteau.
El primer número va aparèixer el 25 de gener de l’any 1917, sis mesos abans del naixement de la revista Dadá. 391, que va arribar a una virulència extrema, tenia 19 números. L’últim coincideix amb l’aparició del surrealisme, l’any 1924.

PER SABER-NE MÉS...

El dadaisme és un moviment cultural que va sorgir el 1916 al Cabaret Voltaire a Zuric, Suïssa. Va ser proposat per Hugo Ball, escriptor dels primers textos dadà, posteriorment, es va unir Tristan Tzara que arribaria a ser l'emblema del dadaisme.
Una característica fonamental del dadaisme és l'oposició al concepte de raó instaurat pel Positivisme. Dadà es va caracteritzar per revelar-se en contra de les convencions literàries i artístiques i, especialment, per burlar-se de l'artista burgès i del seu art.