40 El Musical

Cartell promocional de l'espectacle

Qui no pateixi la crisi pot malgastar els diners anant a veure coses com 40 El Musical. Qui tingui vergonya (com jo) de dir que ha anat a veure aquest espectacle (en el sentit més ridícul del mot) no cal que ho digui; tots tenim secrets, penes i vergonyes.

40 El Musical: un exitàs que encara no entenc. Un divertimento que segons la premsa han vist 250.000 persones a Madrid, al Teatre Rialto. A Barcelona encara està en cartellera, però esperem que els resultats siguin més esperançadors.

Queda clar que en aquest país no en sabem de fer musicals. Queda clar que la cultura musical la tenim ben enterrada. Ens queda a anys llum el Mamma Mia! de Catherine Johnson i ABBA. Ara tenim la sort de comptar amb Naím i Gisela. Sí, sí, els d’Operación Triunfo. Vet aquí l’èxit de la producció!



Una imatge de 40 El Musical



Una DJ estupenda anima el públic minuts abans de començar l’espectacle. Homes i dones amb l’arròs ben passat movent l’esquelet al pati de butaques. Tot un paisatge. I seguidament «Las canciones de tu vida se suben al escenario» tal com diu el cartell promocional de l’espectacle. Si? Segur? El que deia, amarga cultura musical.

L’argument, el típic: un grup d’amics obligats a enfrontar-se a les seves vides i als seus conflictes, assumir que ja no són adolescents i que han d’escollir el seu camí (i per això cantem, esclar). El protagonista del musical inicia un ràdioblog a Internet en el qual es dedica a explicar les intimitats dels seus amics: un triangle amorós, enveja , amistat, traïció, etc. cada tema lligat amb una cançó.

Si tenim una declaració d’amor, els enamorats canten Boi per tu. I així anar fent. I permeteu-me acabar amb l’únic elogi merescut: de 13 actors i 19 ballarins només un professional com Déu mana, el de les llums. Bona feina

El gust final: amarg. Un capítol de Tom i Jerry hagués sigut molt més interessant.